RECOMANCIONS LITERÀRIES

SANT JORDI 2020

Les esglésies del Vinyet d'Ignasi Ma Muntaner i Lluís Albors. 2019. 107 p. Quaderns - 67

 

L'església del Vinyet era en el segle XIII una petira ermita, al costat de la qual es va fer en el segle XVI una església que en el XVIII es va convertir en l'actual.

 

El quadern explica la història d'aquestes transformacions i també altres fets dels 800 anys d'existència del santuari.

 

 

Agustí Ferrer Pino un artista per descobrir de Toni Sangrà Boladeres. 2020. 137 p. Estudis Sitgetans. Sèrie Major, 9

 

Recorregut per la vida i l'obra del pintor Agustí Ferrer Pino, 1884-1960. L' autor agrupa i ordena la seva vida artística per etapes, construint d'aquesta manera una narració cronològica dels esdeveniments i obres més rellevants. 

 

"És aquesta una selecció molt particular, uns quants llibres que he tingut a les mans i m’han entusiasmat durant el confinament."

Montserrat Esquerda

Si fa tot just un any es presentava a Sitges la versió catalana de l’autobiografia de qui va ser el fals lloctinent d’Al Capone,  Jack Bilbo (1907-1967), enguany toca parlar de l’aprenent d’ofici, de Pere Baret Sabater, o millor dit, de la saga Baret, perquè van ser pare i fill –i en alguna ocasió també la mare— els “gànsters” catalans que als anys vuitanta van voler emular l’americà. 

 

Els descobrireu a través de la biografia de Pat Millet, magistralment novel•lada pel periodista Jordi Panyella, La vida amarga de les flors. 

 

La germana petita de l’altre gran estafador català, Fèlix Millet Tusell, va estar tres anys casada amb Pere Baret fill. Van viure a Ribes –mentre els sogres ho feien a Sitges— en una casa que tenia una piscina amb forma de peu, un Rolls Royce i altres cotxes de luxe a la porta de casa, un iot de setze metres al port d’Aiguadolç per a traficar amb drogues i un assassí a sou a casa per matar la seva dona. “Un home que com a únic propòsit tenia el d’esdevenir el gànster número u de Catalunya –i així ho explicava sempre que podia—, la primera víctima de l’afany depredador del qual seria la seva esposa.

 

Sempre llegeixo amb molt de delit els llibres del professor de literatura castellana de la UdL, Pere Rovira. Ens parla de coses que ens envolten, que ens sedueixen (la literatura o la gastronomia) o ens deixen indiferents (el futbol o la cacera), però tant és, ens deixem bressar per les paraules, pel seu ritme, pel seu to, per l'agudesa, la intel•ligència, la fina ironia, les evocacions, els amics compartits i el mar i el sol del Delta de l’Ebre, la seva segona o tercera pàtria. Ell, com jo i tants i tants ponentins busquem a la costa el sol que falta a Lleida els dies de boira persistent. 

 

Us deixo aquest paràgraf a tall de mostra:

“Jo sé el que faria si tingués el coratge que tenia als quaranta anys. Li trauria al Vers l'humiliant protector de plàstic que, perquè no pugui llepar-se la ferida, du al voltant del coll; pujaríem al cotxe, ell, jo i l'escopeta, i aniríem a les serres de davant de casa. El Vers prescindiria immediatament del seu estat físic i es posaria a caçar amb l'entusiasme de sempre. Aviat faria córrer algun conill i l'empaitaria, clapint. I així, quan estigués més lluny dels seus mals i de la injustícia del seu destí, sonaria el tret i, a l'instant, s'acabaria tot. Ja sé fins a quin punt això seria cruel, sobretot per al Vers i per a mi, però ho seria menys que els devastadors pocs mesos que li queden, i menys també que ser sacrificat amb una injecció, sobre la taula d'alumini d'un establiment veterinari. M'estimaria més que l'última imatge que veiessin els seus ulls fos la d'un conill corrent a tres pams de les seves dents. Com que ni ell ni jo hem esta mai gaire partidaris de les asèpsies de la correcció, hauríem d'arribar a aquest final. Però no tinc quaranta anys, en tinc quasi setanta, i no tinc prou coratge, i, per tant, en aquest cas, no tinc prou dignitat.”

 

I us animo també a descobrir el projecte interdisciplinari (poesia, música i arts visuals) Contra la mort. L’Emília Rovira ha compost totes les músiques sobre els textos recitats al disc pel seu pare. I l’artista visual Kayla Stuhr hi presenta un vídeo amb les il·lustracions de tècniques pictòriques diverses que acompanyen  els poemes. 

 

Una altra magnífica lectura de confinament. Quin gran escriptor, lector, crític literari i observador del món que l'envolta. El vaig comprar sense ni llegir-me la contraportada, per militància. Quina fantàstica descoberta, quin viatge per les lletres europees i catalanes (des de Pla i Gaziel a Rodoreda, V. Gassol, A. Bertrana, F. Cambó, Francesca Bonnemaison, J. Tarradelles,J. Verdaguer, Xammar, Coromines). Quina gran lliçó de vida.

 

Ell, com tants altres catalans abans, “la Catalunya del miracle econòmic també emigra i molts agafen el farcell i la família i fugen cap al nord, on diuen que la gent és lliure, neta, deslliurada i feliç. I, sobretot, treballen.” Ens trobem amb un executiu que et sap descriure amb precisió quirúrgica el paisatge de la Jungfrau, la variació gustativa dels formatges i de la xocolata suïssa, el mosaic lingüístic del país, la història dels cantons, un anecdotari suculent. No us el perdeu.poemes. 

 

El gran comunicador que veiem cada nit al plató de Tv3, se’ns presenta ara com un escriptor intel·ligent, versàtil, compromès, didàctic... no és només la seva visió política des del referèndum de l’1 d’Octubre, sinó tot el que hi ha al darrere: societat, història, llengua, cultura, família. On som, d’on venim i cap a on anem els ciutadans de Catalunya.

 

Elabora un relat compartit, real i útil per a la convivència dels catalans, genuí i inclusiu que actualitza la frase de Joan Fuster: “el relat que no fem nosaltres, ens el faran en contra.”

 

No és el seu primer llibre, per sort, n’hi ha tres més abans que ja corro a buscar per llegir. 

 

I Ho faré a les noves plataformes que els editors i llibreters catalans han posat en marxa: DESCONFINEM ELS LLIBRES i LLIBRERIES OBERTES. 

I expressament NO usaré les grans plataformes de distribució perquè em vull comprometre amb el meu petit país.

 

I QUAN TORNEM A LA NORMALITAT, HAUREM DE TENIR EN COMPTE ALMENYS DUES NOVETATS QUE JA ESTAVEN PROGRAMADES I ES VAN QUEDAR PENDENTS AMB EL CONFINAMENT:

 

Carme Rei-Granger s’estrena literàriament amb un seguit de relats curts que tenen en comú la voluntat de no deixar en l’oblit les vides de diverses dones de la seva família. Ho fa amb amb tot l’amor i l’admiració que li inspiren, amb coneixement històric i voluntat d’escriptura impecable, amb la professió ben apresa, amb un gran bagatge de lectures. Llegim uns textos plens de vida familiar, de pèrdues i crueltats però també de resiliència, d’amistats, d’il·lusions i esperances.

 

A Feminae descobrirem l’empremta que va deixar Sitges en l’obra de 30+1 DONES, amb textos que van des de 1895 fins a 1965, d’una punta a l’altra de la península, d’A Coruña a l’Escala, de Dolors Monserdà Vidal a M. Aurèlia Capmany Farnés.

 

Un recull que abasta tots els gèneres i un capítol previ dedicat a parlar de les primeres escriptores que trobem a la premsa sitgetana.

 

Dones que es van treure el barret, que van trencar esquemes i motllos, que van decidir canviar el rumb de la història a partir de la seva participació en els quatre pilars que havien de canviar el futur de la dona: la novel•la, el periodisme, l’associacionisme i les conferències